Aquesta data serà com la del 23 F del 81. Tothom més o menys recorda que estava fent aquell dia a aquelles hores. Pot no agradar-te el futbol, però era inevitable saber que el Barça estava a punt de aconseguir tres títols en una temporada esportiva. La gent estava contenta. Abans i després del partit. Es bo celebrar coses. Es bo està content. Tots portem una temporada no esportiva molt dura. La crisis i la vida en sí mateixes.
27.05.09 El Barça guanya tres títols i la Carme aprova un examen important per a ella. Darrera de l'esforç ve la satisfacció d'haver treballat... el mateix que els hi ha passat als jugadors del Barça.
Això és el que pensa la Carme, jo com a gos poc puc dir, a mi només m'arriben les vibracions dels que m'envolten i el soroll dels petards. Aquella nit no sabia on posar-me. Però les noies de casa estaven contentes i l'home de casa no feia més que renegar. A ell el futbol no li diu res. I mira els altres amb estranyesa encara que se li dibuixa un somriure dissimulat.
diumenge, 31 / maig / 2009
Els bons moments
Aquests treballs els ha fet la Carme en moments de calma i concentració. Jo l'acompanyava.
divendres, 8 / maig / 2009
Aspiracions
La Carme ha rebut un vídeo que li ha agradat molt. I l'ha penjat.
Darrerament s'emociona quan la gent d'edat avançada es troba a gust amb si mateixa.
La idea del que és "aspiracional" per ella, ara, és conservar l'empenta i la marxa que es té quan s'és jove.
Li ha agradat el vídeo, li va agradar el primer programa de "casal rock" que fan per TV3 (encara que no es dona permís per seguir-ho cada setmana) a casa no la deixen i ella creu que potser no cal.
Darrerament s'emociona quan la gent d'edat avançada es troba a gust amb si mateixa.
La idea del que és "aspiracional" per ella, ara, és conservar l'empenta i la marxa que es té quan s'és jove.
Li ha agradat el vídeo, li va agradar el primer programa de "casal rock" que fan per TV3 (encara que no es dona permís per seguir-ho cada setmana) a casa no la deixen i ella creu que potser no cal.
divendres, 3 / abril / 2009
Em dic Fluc i sóc l'alter ego de la meva mestressa
És difícil ajuntar els punts de vista dels dos, però ella insisteix que prefereix prendre's la vida tal com me la prenc jo. Que el que m'interessa és tenir companyia, aliment i refugi.
Poques coses hi ha que m'amoïnin. El temps per a mi no compte. M'és igual si ha passat una hora o pel contrari han passat mesos, visc el moment. Sé que ella m'estima, sé que formo part de les coses que la fan feliç. Sé que connectem, ella em parla i jo li agraeixo.
La vida passa i passen moltes coses. Hi ha dies que la trobo realment atrafegada i pràcticament no em fa cas.
Aquests dies està concentrada acabant la seva nova web. També crec que vol mostrar aquest bloc i que li està creant una mica d'embolic. No vol mostrar les seves interioritats però per altra banda vol mostrar quina és la seva postura davant segons quines coses que passen al seu voltant.
Acaba de fer anys i ha entrat en una etapa que se li suposa de maduresa. Ella no s'hi sent de madura. Sí que ha viscut coses, però encara en vol viure moltes més.
Té molts fronts que li demanen atenció i els intenta portar el millor que pot, amb alegria.
Avui iniciem aquest experiment. Has arribat aquí per curiositat, per saber alguna cosa més de la Carme (si no és que ja la coneixes). Esperem no avorrir-te.
A ella li agradaria parlar de la crisis, de la Garriga, de l'amor, de l'amistat, de l'economia, dels somnis, de les dificultats. Tractarem d'aportar el punt de vista de les coses senzilles.
Poques coses hi ha que m'amoïnin. El temps per a mi no compte. M'és igual si ha passat una hora o pel contrari han passat mesos, visc el moment. Sé que ella m'estima, sé que formo part de les coses que la fan feliç. Sé que connectem, ella em parla i jo li agraeixo.
La vida passa i passen moltes coses. Hi ha dies que la trobo realment atrafegada i pràcticament no em fa cas.
Aquests dies està concentrada acabant la seva nova web. També crec que vol mostrar aquest bloc i que li està creant una mica d'embolic. No vol mostrar les seves interioritats però per altra banda vol mostrar quina és la seva postura davant segons quines coses que passen al seu voltant.
Acaba de fer anys i ha entrat en una etapa que se li suposa de maduresa. Ella no s'hi sent de madura. Sí que ha viscut coses, però encara en vol viure moltes més.
Té molts fronts que li demanen atenció i els intenta portar el millor que pot, amb alegria.
Avui iniciem aquest experiment. Has arribat aquí per curiositat, per saber alguna cosa més de la Carme (si no és que ja la coneixes). Esperem no avorrir-te.
A ella li agradaria parlar de la crisis, de la Garriga, de l'amor, de l'amistat, de l'economia, dels somnis, de les dificultats. Tractarem d'aportar el punt de vista de les coses senzilles.
dimecres, 18 / juny / 2008
NO, FINS D'AQUI 3 ANYS no s'hi podrà entrar
Ha plogut molt, moltíssim!!. L'altre dia, el passat diumenge 15 de juny, vam sortir a passejar els meus amos i jo. Com estava tot! Quina delícia!. Tot estava verd, extremadament verd, amb tots els verds que hi puguin existir. I quines olors!! Cadascuna d'una intensitat indescriptible. El cel ple de núvols de tots colors, de totes mides, de sobte una escletxa de color blau, el cel serè prometia.
Com m'agrada sortir el carrer desprès de la pluja. Fins i tot em van deixar anar, sense corretja.
I jo corria, saltava pels camps i empaitava els conills, quina velocitat, no els podia agafar. Els meus amos mentrestant em cridaven, volien distreure'm del meu instint -innat- caçador, es temien el pitjor, que jo vingues amb el conill a la boca. No saben que per a mi es tracta d'un joc. Jo no els vull caçar, jo vull corra darrera d'ells. Els oloro, el trobo i els persegueixo. Tot això passava al costat de casa, pels boscos del Malhivern, pels terrenys de sobre les ruïnes. No sé perquè no m'hi porten cada dia. Quan érem sobre les pedres romanes, contemplant com entraven i sortien cotxes de la Garriga, aquesta és la sensació que vaig tenir. Havia realment molt moviment de vehicles i ara ja no hi ha vaques per contemplar en el terrenys de Can Terrers.
De sobte la meva mestressa, va decidir que volia anar a passejar als jardins de Can Terrers, acabava de veure una parella amb el seu fillet jugant en un dels parcs infantils que hi han instal·lat. Perillosament vam creuar la carretera, no entenc perquè no s'hi ha fet un accés com cal, has de jugar-te la pell per poder accedir a les restes romanes.
Un cop ens vam acostar a la tanca que hi ha, vam descobrir que efectivament estava oberta. Hi vam accedir, tot plegat era tot un pel estrany. A mi ja feia estona que em portaven lligat. Tot estava molt "urbanitzat" hi havia molts ponts de fusta, d'entrada 3, desprès hi vam descobrir d'altres. Com deia era estrany caminar per un lloc maco, amb unes promeses de pins a ma esquerra i unes naus industrials el davant, la masia a la dreta també prometalguna cosa, encara que ignorem quina. Ràbia ens fa no saber que passa en el nostre poble, quina idea tenen, que hi estan fent en general. Vam seguir caminant, darrera i davant nostre apareixien més famílies, més nens, algun avi que havien acompanyat en cotxe, altres gossos, tothom feia cara com d'estrenar alguna cosa, com d'acabar de rebre algun regal Tots fèiem cara de felicitat. Felicitat que va durar poca estona per nosaltres, vam seguir caminant, imaginant la magnitud de la nova planta de biomassa que volien instal·lar els del Tamayo, i lo bé que quedaria. Quan ja erem als llindars d'aquest nou parc, va arribar un cotxe de seguretat ¿? va parar de sobte el nostre costat, va vaixar de forma diligent un senyor uniformat i ens va dir que allí no hi podíem estar, ja que allò era privat, i que fins d'aqui a 3 anys allò no estaria obert al públic.
La meva mestressa, estranyada li va preguntar:
però aquí al parc tampoc hi podem ser?. No, aquest parc també és privat, va contestar. ... a més ara aquest polígon és perillos, ja que no està del tot acabat. Facin el favor de marxar.
Per on? va demanar la Carme, podem marxar per on hem vingut?.
Si, però marxin -va dir el segurata- a més, que no han vist que està tot tancat?
Ja, però havia un accès obert i per això hem entrat. Adéu, senyor, que ho passi bé.
Els meus amos i jo vam marxar amb la cua entre les cames.
Com m'agrada sortir el carrer desprès de la pluja. Fins i tot em van deixar anar, sense corretja.
I jo corria, saltava pels camps i empaitava els conills, quina velocitat, no els podia agafar. Els meus amos mentrestant em cridaven, volien distreure'm del meu instint -innat- caçador, es temien el pitjor, que jo vingues amb el conill a la boca. No saben que per a mi es tracta d'un joc. Jo no els vull caçar, jo vull corra darrera d'ells. Els oloro, el trobo i els persegueixo. Tot això passava al costat de casa, pels boscos del Malhivern, pels terrenys de sobre les ruïnes. No sé perquè no m'hi porten cada dia. Quan érem sobre les pedres romanes, contemplant com entraven i sortien cotxes de la Garriga, aquesta és la sensació que vaig tenir. Havia realment molt moviment de vehicles i ara ja no hi ha vaques per contemplar en el terrenys de Can Terrers.
De sobte la meva mestressa, va decidir que volia anar a passejar als jardins de Can Terrers, acabava de veure una parella amb el seu fillet jugant en un dels parcs infantils que hi han instal·lat. Perillosament vam creuar la carretera, no entenc perquè no s'hi ha fet un accés com cal, has de jugar-te la pell per poder accedir a les restes romanes.
Un cop ens vam acostar a la tanca que hi ha, vam descobrir que efectivament estava oberta. Hi vam accedir, tot plegat era tot un pel estrany. A mi ja feia estona que em portaven lligat. Tot estava molt "urbanitzat" hi havia molts ponts de fusta, d'entrada 3, desprès hi vam descobrir d'altres. Com deia era estrany caminar per un lloc maco, amb unes promeses de pins a ma esquerra i unes naus industrials el davant, la masia a la dreta també prometalguna cosa, encara que ignorem quina. Ràbia ens fa no saber que passa en el nostre poble, quina idea tenen, que hi estan fent en general. Vam seguir caminant, darrera i davant nostre apareixien més famílies, més nens, algun avi que havien acompanyat en cotxe, altres gossos, tothom feia cara com d'estrenar alguna cosa, com d'acabar de rebre algun regal Tots fèiem cara de felicitat. Felicitat que va durar poca estona per nosaltres, vam seguir caminant, imaginant la magnitud de la nova planta de biomassa que volien instal·lar els del Tamayo, i lo bé que quedaria. Quan ja erem als llindars d'aquest nou parc, va arribar un cotxe de seguretat ¿? va parar de sobte el nostre costat, va vaixar de forma diligent un senyor uniformat i ens va dir que allí no hi podíem estar, ja que allò era privat, i que fins d'aqui a 3 anys allò no estaria obert al públic.
La meva mestressa, estranyada li va preguntar:
però aquí al parc tampoc hi podem ser?. No, aquest parc també és privat, va contestar. ... a més ara aquest polígon és perillos, ja que no està del tot acabat. Facin el favor de marxar.
Per on? va demanar la Carme, podem marxar per on hem vingut?.
Si, però marxin -va dir el segurata- a més, que no han vist que està tot tancat?
Ja, però havia un accès obert i per això hem entrat. Adéu, senyor, que ho passi bé.
Els meus amos i jo vam marxar amb la cua entre les cames.
dimarts, 4 / març / 2008
VOTA!
Ja sé que no parlo per boca meva, però es que el gossos ja se sap no tenen el do de la paraula.
A més de moment ni el Zapatero ni el Rajoy em tenen en compte. De moment no sóc moneda de canvi. No és el moment dels gossos.
A casa sento que parlen de que el 9 de març hi ha eleccions generals i els noto rebotats amb tot el teatre electoral. Diuen que ja s'ha perdut aquell esperit democràtic que feia que tothom anés a votar, et, et,. En resum que el que vull aquí és transcriure un article que han llegit de l'Almudena Grandes a El País i que a la jefa li ha agradat molt.
Es titula ¡VOTA! el mateix titul que he posat jo.
Si, ya sé que mola más el excepticismo. Sé que el distanciamiento irónico es más acorde con mi edad, que la disciplina un pelín cínica de la crítica ácida va mejor con mi profesión, y hasta que la languidez del desencanto, tan femenina, me favorecería mas en los planos cortos. Lo sé, pero el domingo voy a ir a votar. Por encima de mi escepticismo, más allá de mi evidente afición a la ironía, con mi conciencia crítica a cuestas y a despecho de la fotogenia, voy a ir a votar. Con mis propias decepciones y con mis ilusiones maltrechas, con mis principios más firmes y con mis hijos mayores, voy a votar.
Votaré a favor de mucha gente que no lo hará. Porque no tiene derecho a hacerlo o porque se le ha olvidado que lo tiene. Votaré para que los niños de 12 años no sean tratados como delincuentes, para que los inmigrantes que sostienen nuestra riqueza sin participar en ella no sean tratados como delincuentes, para que los excluidos sociales y las mujeres que abortan no sean tratados como delincuentes. Votaré en contra los privatizadores de servicios públicos, contra la humillación de los reclinatorios, contra las juntas de escolarización que favorecen a los colegios concertados, contra los explotadores de inmigrantes. Votaré, en definitiva, contra la gente de orden, ese orden detestable, delincuente, que se afirma en la insolidaridad, en la indiferencia ante el sufrimiento ajeno y en la perpetuación de los privilegios de unos pocos. Votaré a la izquierda, con la izquierda, por la izquierda, pensando en mis convicciones laicas, progresistas y republicanas, no en mis impuestos. Todavía hay pocas cosas que no pueden comprarse con dinero.
Y bien, a pesar de todo, sé que mola más el escepticismo. Pero yo miro a mi alrededor y, sinceramente, creo que no me lo puedo permitir. ¿Tú sí?
A més de moment ni el Zapatero ni el Rajoy em tenen en compte. De moment no sóc moneda de canvi. No és el moment dels gossos.
A casa sento que parlen de que el 9 de març hi ha eleccions generals i els noto rebotats amb tot el teatre electoral. Diuen que ja s'ha perdut aquell esperit democràtic que feia que tothom anés a votar, et, et,. En resum que el que vull aquí és transcriure un article que han llegit de l'Almudena Grandes a El País i que a la jefa li ha agradat molt.
Es titula ¡VOTA! el mateix titul que he posat jo.
Si, ya sé que mola más el excepticismo. Sé que el distanciamiento irónico es más acorde con mi edad, que la disciplina un pelín cínica de la crítica ácida va mejor con mi profesión, y hasta que la languidez del desencanto, tan femenina, me favorecería mas en los planos cortos. Lo sé, pero el domingo voy a ir a votar. Por encima de mi escepticismo, más allá de mi evidente afición a la ironía, con mi conciencia crítica a cuestas y a despecho de la fotogenia, voy a ir a votar. Con mis propias decepciones y con mis ilusiones maltrechas, con mis principios más firmes y con mis hijos mayores, voy a votar.
Votaré a favor de mucha gente que no lo hará. Porque no tiene derecho a hacerlo o porque se le ha olvidado que lo tiene. Votaré para que los niños de 12 años no sean tratados como delincuentes, para que los inmigrantes que sostienen nuestra riqueza sin participar en ella no sean tratados como delincuentes, para que los excluidos sociales y las mujeres que abortan no sean tratados como delincuentes. Votaré en contra los privatizadores de servicios públicos, contra la humillación de los reclinatorios, contra las juntas de escolarización que favorecen a los colegios concertados, contra los explotadores de inmigrantes. Votaré, en definitiva, contra la gente de orden, ese orden detestable, delincuente, que se afirma en la insolidaridad, en la indiferencia ante el sufrimiento ajeno y en la perpetuación de los privilegios de unos pocos. Votaré a la izquierda, con la izquierda, por la izquierda, pensando en mis convicciones laicas, progresistas y republicanas, no en mis impuestos. Todavía hay pocas cosas que no pueden comprarse con dinero.
Y bien, a pesar de todo, sé que mola más el escepticismo. Pero yo miro a mi alrededor y, sinceramente, creo que no me lo puedo permitir. ¿Tú sí?
dilluns, 18 / febrer / 2008
El jovent del Figaró i la Garriga defensa el territori
Els meus amos no són joves, ja van cap els 50. Però hi ha un no sé que en ells que no ha crescut, digues inconsciència, immaduresa. No els agrada la societat tal com està, diuen que hi ha molt "ja està bé" "què vols que fem" "hi ha coses que no es poden canviar" "ja és massa tard". Un núvol de grisó envaeix a les persones. En general, la gent va tragant, no protesten, hi ha un pensament general de que no s'ha de sortir del que es considera normal, està molt mal vist. Cadascú a casa seva i demanem que puguem seguir pagant la hipoteca. Tothom callat. No feu vaga, no protesteu, les coses es solucionen parlant. Però qui ha de dir que els preus de consum no pugin tant? Qui ha de fer que els preus, per poder tenir un lloc per viure, no es disparin de la forma que ho han fet?. Si no protesten les persones, com es poden aturar els abusos?
Per sort hi ha joves que de moment no callen.
Al setmanari de comunicació directa van trobar aquest article firmat per Gemma García.
L'Assemblea de Joves La República ha presentat la campanya Ni especulació, ni destrucció: el jovent defensa el territori com una iniciativa fonamentada en la realitat de la Garriga (Vallès Oriental) i les seves problemàtiques. La campanya forma part d'una iniciativa nacional de la CAJEI (Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista) que les diverses Assemblees de Joves d'arreu dels Països Catalans -de forma descentralitzada- apliquen a la realitat dels seus pobles.
Des de la República han denunciat que la Garriga, com tants altres pobles de la comarca, pateix construccions massives i irrespectuoses amb el patrimoni urbanístic i natural: "On hi havia camps de pastura i conreus ara hi ha barris massificats que han convertit la Garriga en un projecte de ciutat dormitori", denuncien. Al mateix temps, els grans centres comercials han ofegat progressivament els petits comerços de la gent del poble i els gran empresaris, amb el suport de l'administració local, han invertit en "turisme elitista". En són exemples el Gran Hotel Balneario Blancafort, que reserva la tradició termal "per un segment socioeconòmic totalment minoritari", o la Garriga Golf, ubicat al camp de Rosanes, amb tot l'impacte ecològic que comporta.
Els abundants boscos que encerclen la Garriga han anat reculant durant els darrers anys i la riba del Congost ha sofert l'edificació de pisos nous. També s'ha previst la construcció d'una planta de biomassa per produir energia elèctrica a les instal·laciones de la deixalleria Tamayo -a uns 500 metres del nucli urbà de la Garriga- i de tres centres escolars als barris més propers. Aprofitant la presentació de la campanya contra l'especulació, la República ha volgut deixar clar el seu posicionament davant el projecte de construcció d'aquesta planta i s'ha sumat a la Plataforma Antiincineradora del Congost. Denuncien la manca de voluntat de l'Ajuntament de posar a disposició del poble informació contrastada i elaborada i, al mateix temps, saben que els efectes adversos i els costos els haurà d'assumir la població garriguenca. Tant des de la Plataforma com des de la República sospiten que la requalificació dels terrenys rústics a industrials vindrà acompanyada d'una operació especulativa.
Misael Alerm, portaveu de l'Assemblea de Joves la República, ha assenyalat que l'especulació és la responsable de la destrucció del patrimoni urbanístic i natural i dels preus elevats que fan que l'habitatge sigui inassequible per al jovent.
Per sort hi ha joves que de moment no callen.
Al setmanari de comunicació directa van trobar aquest article firmat per Gemma García.
L'Assemblea de Joves La República ha presentat la campanya Ni especulació, ni destrucció: el jovent defensa el territori com una iniciativa fonamentada en la realitat de la Garriga (Vallès Oriental) i les seves problemàtiques. La campanya forma part d'una iniciativa nacional de la CAJEI (Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista) que les diverses Assemblees de Joves d'arreu dels Països Catalans -de forma descentralitzada- apliquen a la realitat dels seus pobles.
Des de la República han denunciat que la Garriga, com tants altres pobles de la comarca, pateix construccions massives i irrespectuoses amb el patrimoni urbanístic i natural: "On hi havia camps de pastura i conreus ara hi ha barris massificats que han convertit la Garriga en un projecte de ciutat dormitori", denuncien. Al mateix temps, els grans centres comercials han ofegat progressivament els petits comerços de la gent del poble i els gran empresaris, amb el suport de l'administració local, han invertit en "turisme elitista". En són exemples el Gran Hotel Balneario Blancafort, que reserva la tradició termal "per un segment socioeconòmic totalment minoritari", o la Garriga Golf, ubicat al camp de Rosanes, amb tot l'impacte ecològic que comporta.
Els abundants boscos que encerclen la Garriga han anat reculant durant els darrers anys i la riba del Congost ha sofert l'edificació de pisos nous. També s'ha previst la construcció d'una planta de biomassa per produir energia elèctrica a les instal·laciones de la deixalleria Tamayo -a uns 500 metres del nucli urbà de la Garriga- i de tres centres escolars als barris més propers. Aprofitant la presentació de la campanya contra l'especulació, la República ha volgut deixar clar el seu posicionament davant el projecte de construcció d'aquesta planta i s'ha sumat a la Plataforma Antiincineradora del Congost. Denuncien la manca de voluntat de l'Ajuntament de posar a disposició del poble informació contrastada i elaborada i, al mateix temps, saben que els efectes adversos i els costos els haurà d'assumir la població garriguenca. Tant des de la Plataforma com des de la República sospiten que la requalificació dels terrenys rústics a industrials vindrà acompanyada d'una operació especulativa.
Misael Alerm, portaveu de l'Assemblea de Joves la República, ha assenyalat que l'especulació és la responsable de la destrucció del patrimoni urbanístic i natural i dels preus elevats que fan que l'habitatge sigui inassequible per al jovent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
